De Tokyo a San Francisco via Pekín

  • Mercat de Tsukiji, Tokyo

Si Osaka, Kyoto i Hiroshima ens van agradar molt, no podem dir menys de la nostra última parada al Japó. Vam arribar a Tokyo el dimecres 7 de març i no vam tenir massa sort amb el temps, per no dir gens, ja que ens va ploure i ens va fer vent fred quasi tots els dies. Tot i així vam aprofitar per visitar molts barris interessants.

Ginza està farcit de botigues de luxe, centres comercials i del famós edifici Sony (pots pujar diverses plantes i veure les últimes novetats de la marca, ja sigui en televisors, càmeres fotogràfiques, de vídeo, mòbils, etc.). Shibuya és una gran zona que reuneix centres comercials, botigues a on hi pots trobar les últimes tendències en moda i els love hotels (es poden llogar habitacions i tot tipus d’”accessoris” per unes hores perquè les parelles puguin saciar les seves necessitats). A Ikebukuro hi ha la seu mare de Toyota i un carrer on la majoria d’edificis són grans sales d’entreteniment, que combinen videojocs, jocs d’aposta i els purikura, uns fotomatons molt divertits on pots tunejar les fotos. Aquí també hi vam veure un nekocafe, una sala plena de gats on els japonesos paguen per poder-los acariciar durant una estona. Shinjuku, el cor de la capital nipona, està farcit de neons i pantalles gegants als edificis. És un àrea molt activa que a part de tenir el barri roig té l’estació de metro més transitada del món, amb una mitjana de tres milions de passatgers diaris (és estrany caminar-hi i no tenir sensació de claustrofòbia, ja que tothom camina ordenadament). A Akihabara el més famós són els edificis de més de cinc plantes amb botigues de còmics Manga, els comerços per otakus (els fanàtics de l’Anime i del Manga) i el carrer de l’electrònica. I per acabar, Asakusa, el barri més tradicional, que conserva un mercat de l’època Edo, el temple més antic de la ciutat, l’edifici en forma de gerra de cervesa de la marca Asahi, la torre de Tokyo i el nostre barri d’acollida. Les primeres nits a la ciutat vam dormir a una càpsula, una espècie de nínxols molt populars al Japó.

De tot el que vam veure a Tokyo, una de les coses que ens va agradar més va ser Tsukiji, el mercat de peix més gran del món. Ens havien recomanat visitar-lo a primera hora del matí, quan pots veure tot el moviment dels repartidors que van distribuint el peix a les parades i has d’anar alerta de no ser envestit pels carros que condueixen. Ens vam aixecar a dos quarts de cinc del matí, vam agafar el metro a un quarts de sis i a tres quarts hi vam accedir d’estranquis. Vam quedar impressionats amb les tonyines gegants, que tallaven entre dos i tres homes amb una catana digne d’un samurai. També vam veure tot tipus de peixos i mariscs. Del que no hi havia ni rastre era d’altres turistes, ja que a aquesta zona no hi pots accedir fins a les nou del matí. Nosaltres vam tenir sort i hi vam poder-hi voltar durant mitja hora fins que va venir un guarda de seguretat, que ens va fer fora molt educadament i ens va indicar on eren els restaurants de sushi. Vam esmorzar a un d’ells i va ser un festival de sabors, tal com ja us vam explicar a l’anterior entrada.

Per arribar a San Francisco vam haver de fer escala a Pekín. Aquesta parada i les setze hores de diferència horària que separen el Japó dels Estats Units van fer que per nosaltres el dilluns 12 de març tingués quaranta hores i es convertís en el dia més llarg que hem viscut mai. El vol d’anada al Japó també va fer parada a la Xina, en aquella ocasió a Guangzhou, però per sort l’odissea va ser molt menys llarga.

Una vegada als Estats Units ens vam retrobar amb en Javi, que ens va venir a recollir a l’aeroport, i la Maga, que venia des de Catalunya. Va ser una trobada emotiva! Després de 24 hores de trajecte necessitàvem una dutxa, que va ser revitalitzant, i menjar alguna cosa. El que no ens esperàvem és que en Javi ens preparés un pa amb tomata amb pernil salat. Oooh, ens queien les llàgrimes d’alegria. Que bo!!!!!

Després d’una visitat fugaç per la universitat de Stanford vam anar al laboratori a on treballa la Marta per fer-li una sorpresa. Fa nou mesos, quan vam decidir finalitzar el nostre viatge als EUA, en Javi ens va demanat que no li diguéssim res, i ja us podeu imaginar que quan ens va veure va al·lucinar!

Si a Tokyo feia mal temps, a San Francisco no és que fos millor. Normalment no hi plou i quan ho fa és durant poca estona. Però des que hi vam arribar fins dissabte passat no ha parat de fer mal temps: pluja, vent fred i boira… Durant aquests dies vam anar descobrint la ciutat mica en mica (primera aproximació al Golden Gate, primeres vistes a la presó abandonada d’Alcatraz, el carrer Lombard (el típic que baixa fent esses), el barri xinès, etc.) i vam poder fer algunes coses típiques d’aquest país: un brunch americà (esmorzar gegant i hipercondidor amb el qual no és necessari que dinis), partides de bowling (l’Helena és molt millor que jo i fins i tot va ser l’única que va aconseguir guanyar a en Javi), menjar una hamburguesa gegant amb patates (aquí et serveixen molt de menjar, que moltes persones no s’acaben i s’emporten per no haver de cuinar a casa), veure la celebració de Saint Patrick’s Day (el dia nacional irlandès), visitar el Museu dels Cable Cars (una espècie de tramvies que es mouen per tota la ciutat i que circulen gràcies a un sistema de cables enterrats a sota terra), etc.

Però ahir finalment va sortir el sol i vam poder visitar San Francisco en el seu màxim esplendor: el pont de Golden Gate des de tots els angles, vistes magnífiques de tota la ciutat des d’alguns turons, diversos barris típics, la platja… Molts llocs interessants que els nostres amfitrions ens van anar ensenyant.

Ha sigut curiós canviar de dinàmiques després d’estar una mica més de cinc mesos viatjant sols. Ha sigut com entrar de cop a un Gran Hermano. En Javi i la Marta han sigut molt hospitalaris i uns grans guies. I hem pogut tenir una visió del que passa al país a través de persones que fa temps que hi viuen. Precisament això també és el que ens trobarem a New York, gràcies a la Judit. Hi va viure durant un temps i amics seus ens allotjaran a casa. Segur que serà una experiència que no tindrà preu. Aquesta nit agafarem un avió i demà al matí ja hi serem. A més, l’Olga s’afegirà al viatge. Com diu la frase: com més serem, més riurem.

Golden Bridge, San Franciso

També et pot interessar

No Comments

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de nostra política de cookies (clica el link per a més informació). ACEPTAR

Aviso de cookies