Angkor, la capital perduda de l’imperi khmer

La segona part del nostre viatge per Laos ens va endinsar encara més al seu ritme calmat. Bé fos per la influència del clima (més i més calorós a mesura que vam avançar cap al sud), per la vinculació amb l’agricultura (el 80% dels laosians viuen d’ella) o per l’alt grau de pobresa que hi ha, tot fluïa molt lentament. Després de passar la nostra segona nit consecutiva dalt d’un sleeping bus, vam arribar a la ciutat de Pakse. Aquesta vegada l’experiència va ser més gratificant que l’anterior, ja que al conductor no se li va acudir entretenir-se ni amb vídeos de karaoke ni amb música estrident. El que no van faltar, però, van ser els constants bots, que evidenciaven el mal estat de la carretera, i que ens van gronxar dolçament fins que vam agafar un son profund.

A l’època seca, que ha sigut quan hem visitat Pakse, tota la ciutat pren tonalitats marronoses-vermelloses que contrasten amb l’abundància d’aigua que li ofereixen els rius Mekong i Se Don. L’austeritat d’aquesta zona agrícola, amb poques carreteres asfaltades, es fa molt evident quan surts de la ciutat i circules per la rodalia, on la majoria de la gent viu amb el poc que guanya del conreu del te i del cafè (que llavors s’exporta majoritàriament a França). La raó per la que vam fer la “parada i fonda” en aquesta ciutat va ser la nostra intenció de fer una ruta pel Bolaven Plateau (Phu Phieng Bolaven en Lao). Aquest altiplà és la principal regió cafetera de Laos, i engloba gran quantitat de cascades, poblats de diferents ètnies i té un clima més fresc perquè es troba per sobre els set-cents metres d’alçada. Ens vam apuntar a una sortida d’un dia que vam passar envoltats de francesos (turistes majoritaris que visiten la seva antiga colònia) i del que vam veure us en fem cinc cèntims.

Plantació de te. Aquest tipus de conreu està molt estès en aquesta zona de terra fèrtil perquè també s’hi reuneixen les condicions climàtiques òptimes pel seu desenvolupament. Ens va sorprendre que d’una mateixa planta se’n puguin obtenir les diferents varietats de te (blanc, verd i negre). Tot depèn del grau de maduresa que té la fulla quan es recull, del tipus d’assecat que es fa (sobre foc o al sol) i de si es posen o no a fermentar. Per cada quilo de fulla fresca recollida, el recol·lector en rep vuit cèntims d’euro.

Plantació de cafè. En aquesta zona s’hi conreen la varietat Aràbica (de planta baixa i amb gra blanc) i Robusta (de planta alta i de gra que va del vermellós al negre), les dues molt apreciades per la seva intensitat d’aroma i sabor. A la majoria de cases que vam anar veient als costats de la carretera hi havia grans de cafè escampats sobre lones assecant-se al sol.

Poblats de minories ètniques. Dins la gran diversitat d’ètnies que hi ha al país, vam veure’n dues, l’Alak i la Katu. La primera es caracteritza pel fet de ser animista (construeixen una casa d’esperits que és el centre de la comunitat) i per realitzar un sacrifici anual de búfals d’aigua. El segon grup té la particularitat que cada membre es fa construir el seu propi taüt (antigament de fusta i actualment de ciment) que guarda a sota casa tot esperant que arribi “el gran dia”. En aquest poblat tots els habitants tenen per costum fumar amb una gran pipa d’aigua des dels tres anys, cosa que malauradament vam poder comprovar.

Tad Lo, Tad Fane i Tad Yuang. Són els noms de les tres grans cascades que vam visitar i van donar el toc naturalista a la ruta. Amb vegetació exultant i alçada vertiginosa, són el contrapunt a l’enorme extensió de conreu per la que vam passar.

La nostra estada a Pakse es va acabar aquí. El dimecres 18, de nou entaforats en una mini-van, ens vam dirigir més al sud, cap a l’últim destí laosià: Si Phan Don o les 4.000 illes del Mekong. Aquesta és la zona on el riu avarca la seva màxima amplada, tot serpentejant enmig d’un arxipèlag d’illots i bancs de sorra (que desapareixen amb la crescuda del riu). Estant allotjats a l’illa de Don Khone, vam suportar els cops de calor sobre una bicicleta atrotinada que ens va portar cap a les cascades de Khone, a mig camí entre Laos i Cambodja. El que ens va captivar més d’aquesta darrera parada a Laos van ser les postes de sol darrera el Mekong, la serenitat i austeritat del seu entorn i les trobades al capvespre de les dones del poble per anar-se a rentar juntes al riu.

Per nosaltres i pel que hi hem trobat, Laos és un país que està molt bé si no te n’esperes res. El nostre problema és que ens n’havien parlat tan bé que tot i agradar-nos, ens ha decepcionat una mica.

Les ganes de descobrir Cambotja ens van dur de nou a pujar en un bus atapeït, aquesta vegada diürn, que va trigar unes tretze hores a dur-nos fins a Siem Reap, al nord-oest del país.

Com els seus veïns laosians, Cambodja té una història recent molt dura i cruel. Als bombardejos que va patir per part dels americans durant la Guerra del Vietnam, s’hi suma el fet d’haver viscut el pitjor genocidi del sud-est asiàtic. El 17 d’abril de 1975 va caure la capital del país a mans del maoistes radicals liderats per Pol Pot. A partir d’aquest dia van portar a terme una revolució brutal i dement, amb la intenció que el país subsistís només de l’agricultura, intentant transformar-lo en una cooperativa agrària descomunal dominada pels pagesos. D’aquesta manera es van desallotjar les ciutats i es van traslladar els habitants al camp, on realitzaven jornades duríssimes de dotze o quinzes hores. En gairebé quatre anys van morir quasi tres milions de persones, un terç de la població total. Es va perseguir qualsevol manifestació artística i el fet de portar ulleres o de parlar un idioma estranger era suficient perquè s’executés a un ciutadà. El règim dels khmers rojos va arribar al seu final gràcies als vietnamites, que van alliberar la ciutat de Phnom Penh, pràcticament buida, el 7 de gener de 1979. Els khmers rojos van fugir cap a l’oest amb tots els civils que van poder detenir per refugiar-se a les muntanyes frontereres amb Tailàndia. La Guerra Civil es va prolongar durant els anys 80 i el febrer del 91, amb totes les faccions incloses, van firmar els Acords de Pau de París, a través del qual l’ONU adquiria poders per administrar el país durant dos anys. Els últims resistents del règim no es van rendir fins a la primavera del 98, any que també va morir, eludint la justícia, Pol Pot.

Una de les conseqüències és que és un dels països amb més mines antipersones en actiu del món, sobretot a la seva part oest i nord-oest, amb molts caps minats sense senyalitzar. Els treballs de neteja progressen, però hi ha racons a on s’han d’extremar les precaucions.

Dissabte passat va ser dia d’exploració, de tràmits i de compres a la ciutat de Siem Reap. Ha sigut la nostra primera parada a Cambodja, i pel que hem llegit i pel que vam veure en el viatge en bus, un oasi dintre d’aquest país, en què hi ha molta pobresa i falta d’infraestructures. Però a Siem Reap hi ha molts hotels, resorts i prosperitat. Això es deu a que és la ciutat que hi ha al costat dels temples d’Angkor. De totes maneres, hi ha carrers del centre que no estan asfaltats. A part de l’Old Market, amb parades de tot tipus, també vam visitar Artisans Angkor, una espècie d’escola d’arts i oficis amb una botiga on pots comprar les seves creacions. En aquesta ciutat ens ha agradat poder tornar a viure les nits amb ambient, amb carrers envaïts per parades de menjar i nombrosos mercats nocturns.

D’entrada, el que més ens ha agradat de Cambojda són els seus habitants. Tot i que a vegades t’insisteixen molt en que els hi compris algun producte (totalment comprensible tenint en compte la seva situació econòmica), amb diferència són la gent més amable i alegre que ens hem trobat en tot el viatge. Pel que ens havien comentat moltes persones, això ho havíem de trobar en els laosians, però no ha estat així. Fins i tot els tailandesos són simpàtics però no ens van acabar d’agradar del tot, ja que molts que treballen de cara al públic són mandrosos, poc afortunats i fins i tot mal educats.

Tres dels últims quatre dies els hem dedicat a explorar Angkor, la capital perduda de l’imperi khmer (res a veure amb els assassins liderats per Pol Pot, que van agafar-ne el nom), que s’estén al llarg d’uns quatre-cents quilòmetres quadrats (nosaltres n’hem visitat la part principal). Considerada la vuitena meravella del món, aquest conjunt de temples rodejats per la selva tenen esculpides en columnes, estopes, frisos i relleus vuit segles d’història d’Indochina, d’un imperi que va desplegar cultura, art i civilització per gran part del sud-est asiàtic. Hi ha censats trenta-cinc grans temples, un centenar de construccions religioses menors i quasi un miler de petites ruïnes. Durant vuit-cents anys i fins el segle XV, Angkor no va ser només un enorme recinte religiós, sinó que era una ciutat completa d’una gran potència militar, artística, científica i religiosa. Els edificis primer reproduïen l’univers filosòfic hindú, ja que estaven sota la influència religiosa i cultural de la Índia. Al segle XII el rei Jayavarman VII va decidir convertir-se al budisme. Amb ell, el regne va arribar al seu màxim esplendor. Els vells temples es van reconvertir a la nova religió oficial, però sense expulsar ni penalitzar l’espiritualitat hinduista. A partir d’aquí l’imperi va rebre diversos saquejos, fins que el 1432 l’últim rei khmer va decidir abandonar la ciutat i traslladar la capital més al sud, a l’actual Phnom Phen, lluny de la perillosa frontera tailandesa. Des d’aquest moment, els temples van quedar sols i van ser devorats per la jungla durant quasi cinc-cents anys. Quan el francesos, a l’època colonial, van decidir excavar i estudiar aquests misteriosos temples, el primer que van haver de fer va ser dedicar anys sencers a desbrossar la selva que cobria per complet la ciutat perduda.

Tot i l’allau de visitants que hi ha per tot arreu, caminar entre aquestes ruïnes et fa sentit com un petit explorador en una de les pelis de l’Indiana Jones. Nosaltres les hem recorregut en bici i en total devem haver pedalat uns seixanta quilòmetres. Ha sigut cansat, sobretot en les hores que fa un sol de justícia i una xafogor impressionants, però ha valgut molt la pena. Ens hem sentit com nens petits amb corbates noves! Entre el més destacat, hem visitat Angkor Wat, que porta vuit-cents anys d’ús ininterromput, ja que va ser l’únic temple que es va conservar en ús com a monestir budista una vegada caiguda la dinastia khmer, i Ta Prohm, que és el que millor reprodueix el que es van trobar els francesos quan van arribar, ja que està quasi igual: arrels i arbres gegants s’imposen per sobre les pedres i formen una nova unió, que resulta impossible separar sense destruir l’edifici. Aquest espai és l’escenari perfecte per pel·lícules d’aventurers, i no és d’estranyar que s’hi rodés una de les pelis de Tomb Raider.

Per gaudir encara més, si és possible, de la bellesa d’aquesta zona de temples, aquesta tarda hem vist la posta de sol des del Penhom Bakheng, que ofereix unes grans vistes de tota la regió. Així ens hem acomiadat d’Angkor, que ens ha impressionat per la seva varietat arquitectònica, per l’extensió que ocupa i pel que hem imaginat que devia ser en la seva època de màxima esplendor.

Posta de sol a Angkor

També et pot interessar

No Comments

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de nostra política de cookies (clica el link per a més informació). ACEPTAR

    Aviso de cookies