Carretera i manta per Indonèsia

  • Indonèsia

Els últims dies a Gili Trawangan van donar molt de sí. Vam poder donar la volta a l’illa caminant, veure la posta de sol des de la banda oest, sopar cada nit al mercat de menjar amb ple de parades que muntaven quan es feia fosc (alguna tenia peixos “frescos” exposats que no ens vam atrevir a provar), llegir, beure cerveses Bintang ben fredes… I també vam fer snorkelling, ja que en alguns punts entraves a l’aigua, nedaves deu o quinze metres i al·lucinaves amb la riquesa del fons marí, amb la gran quantitat de peixos de colors i coralls. Va ser en una de les “immersions” que vam veure una tortuga de més d’un metre de llarg que arrancava corall amb la boca per menjar les algues que hi havia, mentre molts peixos petits aprofitaven per engolir el plàncton que es desprenia. Com que era molt pacient, la vam tocar i tot, no fos cas que ens ho estiguéssim imaginant!

L’últim vespre que vam passar a l’illa paradisíaca ens va colpir amb una posta de sol irreal. I diem irreal perquè no vam ser capaços d’experimentar en sentiments tota la bellesa que ens inspirava. La llum taronjada que inundava l’aire li conferia una tonalitat commovedora. L’aigua cristal·lina evolucionava fins a fusionar-se amb el cel blau, que seguidament adquiria una brillantor que es filtrava entre diverses capes de núvols, des del gris més opac, al ja familiar taronja o al blanc inexpressiu. I la sorra, que harmonitzava tots els colors. Érem conscients d’aquell moment únic, però per més que ens hi esforcéssim no podíem arribar a sentir la veritable essència de l’instant. El sol ens deia adéu, i nosaltres érem incapaços de retornar la salutació.

En un primer moment deixar enrere el “Gili paradise” va ser un xoc, ja que de la seva calma i del seu silenci vam fer el salt cap a l’ensordidora Mataram, la capital de Lombok. Parar en aquesta ciutat ens va suposar dues coses: poder lligar el transport amb bus fins a Surabaya, una ciutat al nord-est de Java, i adonar-nos que érem dels poquíssims turistes que hi passejàvem (la gent ens mirava descaradament encuriosida i amb un somriure, a vegades tímid, ens saludaven i ens deien coses en bahasa indonesi).

L’experiència de fer un viatge de vint-i-dues hores en un bus ple d’autòctons, agafant dos ferris i fent diverses parades per arreglar el motor va ser impressionant. El primer impacte el vam tenir abans de sortir de l’estació-mercat de Mataram quan, per art de màgia, van anar apareixent venedors que pujaven a dalt del bus oferint tot tipus de productes: arrós cuit dins paperines, aigua, roba, refrescos, snacks, mocadors, etc. Quan ja ens pensàvem que arrencàvem i pujava el que nosaltres crèiem que era l’últim passatger, acompanyat de la seva guitarra, ens va sorprendre que el noi es palplantés al principi del passadís i es posés a cantar una cançó melancòlica. Després de veure tot això, el que ens va venir al cap va ser que només faltava que pugés el venedor de pollastres vius…però per sort no va passar. Que ens aturéssim cada 5 minuts per carregar caixes (que amuntegaven al sostre del bus), i sobretot, per afegir més i més persones, també ens va sorprendre, ja que tot i sortir de l’estació amb el bus ple, quan portàvem mitja hora de trajecte, ja havíem recollit a més de 15 persones (que sí, d’acord, hi cabien, però dretes al final o assegudes al mig del passadís sobre caixes de refrescos, en unes condicions deplorables). Per si no n’havíem tingut prou amb tots els venedors que havien aparegut durant el matí, a les parades que vam fer pel sopar i al ferri de Bali a Java (en plena nit) vam tenir la mateixa sort… Però després de passar per aquesta petita odissea vam decidir repetir-la, i sense ni adonar-nos-en (vam posar els peus a terra no gaire més d’una hora) ens vam veure una altra vegada en el mateix escenari però amb destí a Yogyakarta. La història es va repetir: venedors a tota hora oferint de tot i més, aturant-nos a carregar gent cada dos per tres, nosaltres com els únics no-indonesis objecte de l’observació de la resta de passatgers, etc. I finalment, deu hores després vam arribar al nostre destí final a Indonèsia, Yogya, una ciutat que li agraden els ocells.

Aus per donar i per llogar és el que et trobes al mercat dels ocells, amb milers de bitxos voladors de totes les espècies. I és que als yogyakartans, si és que s’anomenen així, els hi alegren la vida i els hi agraden les seves melodies. És comprensible, perquè si una cosa té la ciutat, és que és molt sorollosa. De fet, són ells els que fan fressa, al menjar, al parlar i al circular. Aquesta gent té un gran problema de mobilitat: anar a peu no és comú i hi ha una gran quantitat de motos, cotxes i altres vehicles. Si continuen així hauran de tirar cases a terra per ampliar els carrers i arribarà un dia que no se n’adonaran i estaran vivint en uns auto-xocs gegants. Però Fires de Sant Martirià a banda, pel carrer hem trobat a gent molt simpàtica i agradable. En general són tots molt macos, però per desgràcia a vegades molt pesats. Ara, que comparats amb els marroquins són un sol, perquè aquells sí que són mosques colloneres, sovint amb un punt de malícia. En canvi aquí són bonassos.

Tot i que Yogya és el primer destí turístic de Java, la capital és Jakarta, un lloc que diuen que no val la pena visitar, per la seva falta d’encant i bellesa, encara que té la curiositat que durant quatre anys hi va viure i estudiar un jove Barack Obama, que es veu que parla indonesi (qui sap si també català en la intimitat, com la perla del bigoti…). Però tornant a Yogya, entre els seus interessos destaquen els bàtiks, una tècnica originària de Java que s’ha estès arreu del món. Ens van ensenyar el procés d’elaboració d’aquestes pintures i és increïblement llarg i laboriós. El resultat solen ser estampats amb colors molt cridaners i amb temàtiques molt diverses. Una altra atracció turística és el kraton, el palau del sultà. No té massa res d’especial, a banda de poder comprovar que aquí tenen una situació tant trista com la nostra, amb una figura de sang “noble” que transmet els seus privilegis una generació darrera l’altra. És ben bé que per desgràcia l’estupidesa humana no té límits.

A aquesta ciutat també hi vam trobar una manifestació d’estudiants que reclamaven més igualtats entre homes i dones, i tenir més recursos per lluitar contra la SIDA. Un professor d’aquests nois ens va explicar que el seu pare tenia dues dones, però que cada vegada era menys comú. La tendència està canviant, en una ciutat que té un peu a la tradició i l’altre a la modernitat, però que encara li queda molt camí per recórrer, com a altres parts del país. A nosaltres moltes vegades ens resulta xocant la manera que tenen d’actuar, amb molta falta d’organització. A més, a molts comerços o serveis hi ha molt més personal del necessari i tot i així van lentíssims, ja que no tenen sang i demostren molt poca professionalitat. Des d’una mentalitat europea, resulta difícil entendre aquestes diferències culturals i socials, i això que hem estat a algunes de les illes més desenvolupades d’Indonèsia.

Ahir dissabte ens vam aixecar a quarts de cinc del matí per visitar Borobudur, considerat un dels monuments més majestuosos del sud-est asiàtic. És un temple budista que després de ser abandonat pel declivi d’aquesta religió a la zona va quedar sepultat durant vuit segles de cendra volcànica, ja que està rodejat per volcans, entre ells el Merapi, el més impetuós d’Indonèsia, quasi permanent actiu des de fa cents d’anys. Té deu pisos en forma de piràmide i hi ha vora 1.500 panells en relleu que il·lustren les ensenyances budistes, amb 432 imatges de Buda en diferents càmeres. A dalt de tot hi ha estupes amb 72 estàtues grans de Buda.

Avui és el nostre últim dia a Indonèsia i demà ben aviat al matí volarem cap a Singapur, un país ric i molt evolucionat que contrasta amb els estats pobres que el rodegen.

Ah, per cert, si a l’anterior entrada linkàvem un vídeo de la mare d’en Marc, ara toca fer publicitat del meu pare, ja que el passat 29 de novembre va inaugurar una exposició de quadres a la Sala de plens de l’Ajuntament de Banyoles, que es prolongarà fins el 24 de desembre. En ella s’hi agrupen quadres pintats a l’oli, sobre tela i fusta, en què s´hi conjuga una temàtica diversa i un estil molt acurat, que transmet un realisme impactant. A veure si us animeu a anar-hi, perquè pinta molt bé:)!

Rapha Dehesa

També et pot interessar

No Comments

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de nostra política de cookies (clica el link per a més informació). ACEPTAR

    Aviso de cookies