Descobrint Austràlia

  • Descobrint Austràlia

Ja portem poc més de 4.000 quilòmetres per l’altra punta de món, recorreguts en onze dies. Està essent tota una aventura i cada dia ens ofereix nous capítols, cada vegada més sorprenents. Però com diria Jack l’Esbudellador, anem per parts:

Durant l’última setmana que vam estar a Brisbane vam fer dues barbacoes (o barbies, com en diuen aquí) per acomiadar-nos de tothom, ja que a la majoria de parcs n’hi ha d’elèctriques rodejades de taules molt grans que es poden utilitzar gratuïtament (això sí que és facilitar els pícnics!). Dimecres vam anar a Kangaroo Point, des d’on teníem unes vistes molt maques de la city, per dir adéu a la Xisca (que al final per mala sort no va poder venir), en Miguelito i en Virgilio. L’endemà la vam fer amb els companys de classe i en Richard, el nostre professor d’anglès i una gran persona que ens n’alegrem molt d’haver conegut. Aquest dia vam anar al parc del costat de Shafston, el Morway, i vam passar una bona estona amb persones de tot el món: d’Austràlia, Brasil, Bolívia, Suècia, Alemanya, Suïssa, França, País Basc, València… Va ser un moment emotiu que sempre recordarem, però tot i sentir-nos ben acompanyats i a gust, era hora de donar el tret de sortida a 5 mesos de viatge, dels quals les tres primeres setmanes per la costa est d’Austràlia!

Així que el divendres 28 d’octubre vam marxar de Brisbane a bord d’en Zorak, el monovolum que ens serveix de transport, cuina i llit:

De divendres a diumenge vam fer camí cap al nord fins a Port Douglas, un dels últims pobles que pots accedir amb cotxe a la costa est. Van ser més de 1.600 quilòmetres en els quals vam veure canviar el paisatge diverses vegades: la major part frondosos boscos d’eucaliptus, però també prats verdíssims que ens van traslladar a Irlanda, conreus de plàtans a l’estil de la Canàries i vegetació de bosc plujós tropical. Com a anècdotes queden els dos cangurs Wallabies petits que van creuar per davant nostre just a temps perquè no els atropelléssim, els nombrosos senyals d’advertència de zones de coales i cassowaries (no en vam veure cap) i dels perills de la carretera (tanques publicitàries dient no corris estúpid, d’altres dient el mateix de maneres diferents, i el més impactant una gàbia metàl·lica reproduint el moment de col·lisió frontal entre una moto i un cotxe). D’aquests tres dies, el més destacat va ser que vam passar per Rockhampton (la capital australiana de la vedella), Arlie Beach (amb un mar color blau-turquesa impressionant), Bowen (on van rodar la pel·lícula Austràlia, amb la Nicole Kidman i en Hugh Jackman), Mision Beach (amb una platja realment gran i preciosa, per un costat, i per l’altre, una de més petita en la que només ens vam refrescar un moment perquè hi havia un avís que recentment s’hi havia vist un cocodril) i finalment Port Douglas, en què hi va haver dos aspectes que ens van cridar molt l’atenció i que hem vist que es repeteix en altres punts de la costa: 1- Et recomanen banyar-te sempre entre dues banderes que delimiten la zona que el socorrista vigila i que està rodejada de xarxes perquè no passin les meduses, que en aquest poble només són 50 metres en una platja de 4 milles. 2- Hi havien molts punts amb ampolles de vinagre per les picades de medusa (entenem que per les que no són letals…).

Sens dubte, una de les parades que ens feia més il·lusió en aquest viatge per Austràlia era la Gran Barrera de Corall. Aquesta estructura es va formar fa 500 milions d’anys i amb més de 2.000 km de longitud, actualment engloba més de 2.000 illes i aprop de 3.000 esculls de corall de diferents tipus. Una vegada vam arribar a Port Douglas va ser molt fàcil lligar-ho tot per passar el dilluns navegant en un gran catamarà i fer snorkel per 3 zones de la part externa de la barrera, la que es troba en més bon estat de conservació. Va ser una gran experiència! Vam poder veure una bona part de les més de 400 espècies de coralls (de durs, de tous, amb forma de cervell, de bolet, d’arbre, etc). De les més de 2.000 varietats de peixos tropicals que s’hi poden trobar, nosaltres en vam poder veure de: lloros (els reconeixereu fàcilment a les fotos perquè tenen la boca en forma de bec), pallassos gaudint de l’hospitalitat de les anemones papallones, rat-penats, un peix globus gegant i un llarg etcètera. Fins i tot vam tenir l’oportunitat de veure i nedar amb un tauró de 2 metres, que anava completament a la seva i no va fer cas a en Marc quan el va estar perseguint per fer-li una foto. Tot el que vam veure ens va encantar i miressis a on miressis hi havia formes de vida extraordinàries. I això que només en vam visitar una petita part! Però ja en vam tenir prou per fer-nos una idea de l’especial que és i dels tresors que amaga.

L’endemà vam tornar a tocar de peus a terra i ens vam dirigir cap al nord, per endinsar-nos al Daintree National Park i arribar al Cape Tribulation, un paratge de gran bellesa i un dels pocs llocs on la selva tropical arriba fins al mar. Vam quedar absorbits per la bellesa de la vegetació, la mida i la forma d’alguns arbres, i també acollonits quan va caure una taràntula a 2 metres davant nostre. Sort que no vam veure cap serp, perquè el terror que els hi tenim… Visitat el punt més septentrional del nostre viatge per aquest continent, vam començar a fer camí cap al sud. Primer vam recórrer la costa parant a Cairns i a Townsville, dues ciutats molt obertes al mar. Després vam tirar cap a l’interior per veure el bush, que és com anomenen l’espai que queda entre el litoral i l’outback, l’enorme desert del centre. A Townsville una cambrera ens va preguntar cap a on ens dirigíem i ens va aconsellar que ens desviéssim una mica per visitar Ravenswood, un petit poble construït durant la febre de l’or i que ara està en total decadència. El consell no va tenir preu, perquè la sensació d’estar al mig del no res, en un racó anti-turístic amb mines clausurades i ferralla abandonada, va ser molt curiosa. També vam parar a Charters Towers, un poblet ramader que semblava tret d’una peli d’en Clint Eastwood. De fet, la sensació d’estar en un western la vam tenir diverses vegades al llarg de la carretera. La diferència més gran, a part dels nombrosos eucaliptus, era el gran número de cangurs morts que vam trobar als vorals de la Highway. Però tornàvem al salvatge oest quan trobàvem falcons i fins i tot una àguila gegant que s’alimentaven de la seva carn. Vam retrobar-nos amb el mar el divendres passat, de Yepoon a Emu Park, i a l’igual que a la pujada vam fer nit a Rockhampton.

Tot i que no està permès dormir a dins el cotxe al carrer (has d’anar a càmpings), nosaltres ho hem fet tots els dies. Sempre busquem algun carrer tranquil i poc transitat. Dissabte ens vam aixecar a les 6 h i quan ens estàvem preparant per marxar cap al sud, va aparèixer el noi de la casa del davant. Per aquelles casualitats de la vida era català. Es diu Samuel i porta tres anys vivint a Queensland amb la Mònica, la seva parella alemanya. Ens va convidar a entrar a prendre alguna cosa. Aquest primer oferiment va evolucionar i gràcies a la seva generositat vam acabar fent una rentadora, connectar-nos a internet, dinar i passar el matí a una xerrada sobre l’energia solar i la tarda al festival Jazz on Quay. Per afegir més coincidències, quan estàvem asseguts a la gespa escoltant jazz i parlant relaxadament, es va aproximar la dona que teníem al costat i ens va preguntar si érem catalans. Era la Marina, una holandesa que havia passat els últims 7 anys vivint a l’Estartit i era una assídua del Mariscal, mítica sala de concerts amb 31 anys d’història on vaig anar a veure un concert del meu pare l’any passat ( pel que vam parlar pot ser que fins i tot hi fos). La seva parella és un australià que havia treballat en gires de la Madonna i dels Rolling Stones. Va ser un dia rodó que no esperàvem, que ens va ensenyar una altra cara de com viatjar i ens va donar l’oportunitat de conèixer gent molt maca. Al final vam dormir a casa d’en Samuel i la Mònica, i a banda de permetre’ns gaudir de moltes comoditats, ens van explicar moltes coses d’aquesta terra. Per aquesta regió, es veu que hi ha 5 tipus de persones: els aborígens, moltes vegades marginats i amb problemes d’alcoholisme; els terratinents, que tenen grans propietats i arrels amb els primers anglesos rics que van invertir en aquest país durant la colonització; els habitants de Rockhampton (Rocky pels amics) que treballen donant serveis a la gent del voltant i que en una gran proporció són obesos (fa pocs anys, Austràlia va ser declarat el país amb més obesitat del món i aquesta n’era la primera ciutat); i els miners i els ramaders. Aquests últims viuen a l’estil dels cowboys americans i mengen grans quantitats de vedella, però a diferència dels residents de Rocky la cremen i estan fibrats.

Una de les aficions dels ramaders de la zona són els rodeos i ahir al matí vam tenir la sort de poder assistir a una final i passar més de 3 hores rodejats de barbes a l’estil ZZ Top, rock, country, indumentària far west i d’un gran espectacle. Vam gaudir com nens veient les més de 10 proves diferents en les que competien els cowboys i les cowgirls, com la muntada de vedelles per nens i adolescents, la muntada de toros enormes pels homes més curtits, les curses de velocitat per les noies més atrevides… Una vegada més, teníem la sensació d’estar en el més profund de nord Amèrica, però de fet tots dos països tenen en comú que són anglesos que s’han desenvolupat en grans extensions de terreny i en un clima diferent.

Avui hem arribat a Hervey Bay des d’on volem anar cap a Fraser Island, l’illa de sorra més gran del món, però això ja formarà part d’una nova entrada…

També et pot interessar

No Comments

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de nostra política de cookies (clica el link per a més informació). ACEPTAR

    Aviso de cookies