Japanize us

  • Japó

Les primeres experiències viscudes al Japó ens han fet veure que l’essència de la seva cultura es va descobrint de mica en mica. Els petits detalls es poden amagar de maneres ben diverses, ja sigui en el caràcter japonès, que prioritza el benestar del grup i la seva homogeneïtat envers l’individualisme, o bé amb l’ordre i la pulcritud que regne a tot arreu i a tota hora. El respecte i l’autocontrol també són dues particularitats nipones de les que n’hem vist moltes mostres, per exemple, estant en el tren i veient com entraven un grup de nens i nenes d’una escola. Tots en silenci, fent fila, esperant drets a que arribessin a la seva parada i sense aixecar la veu. Es pot palpar a l’ambient que l’educació és rigorosa i efectiva. Aquesta descoberta, constant i fascinadora, va més enllà de les persones. Al carrer, tant si estàs al centre financer, com si estàs en un barri perifèric, tot es veu nou, com acabat d’estrenar. L’esforç per mantenir el patrimoni material i cultural està a l’ordre del dia. Els lavabos públics són el paradigma de la màxima escrupolositat en la neteja, i un s’hi pot encantar tot descobrint el funcionament del comandament que ofereix música, rentat i assecat. I podria continuar enumerant mil i una particularitats que ens han anat sorprenent minut a minut, però la llista no acabaria mai.

Japó, traduït literalment del japonès, significa “el país de l’origen del sol”. És un arxipèlag situat al cinturó de foc del Pacífic, i això fa que estigui sotmès a terratrèmols repetidament (Tokyo està ubicat en una zona on convergeixen tres plaques tectòniques diferents, i això fa que sigui de les zones on hi ha més activitat). Aquest país acull 127 milions de persones que treballen per mantenir-lo com a tercera potència econòmica mundial. El govern es caracteritza per una monarquia constitucional on la figura de l’Emperador, com a cap d’estat, és purament cerimonial. Però el que fa que sigui un país tan particular és el fet que és un arxipèlag que no ha estat mai colonitzat, no s’ha convertit mai al cristianisme i ha estat vetat als estrangers durant molts anys. A més a més, ha estat una nació que ha rebut moltes influències de cultures forasteres però que no ha perdut la capacitat de ser original i mostrar al món una identitat pròpia. La gran majoria de japonesos tenen dues religions que compaginen indistintament, el budisme i el sintoisme.

Des de que el dimecres 29 de febrer vam aterrar al Japó no hi ha hagut un sol instant que no haguem quedat meravellats amb el que hem anat trobant. Vam aterrar a Osaka de nit, després d’un dia llarg, i havent agafat dos vols, però la rebuda va ser complerta. L’hotel on ens vam allotjar, amb habitació japanese style, tenia un tatami de bambú i estora juntament amb un coixí farcit de peces cilíndriques de plàstic (tot i que pugui sonar molest, la veritat és que s’adaptava molt bé i era molt còmode), i va ser el millor per arrodonir la rebuda. Els dos dies que vam passar per la ciutat vam passejar-nos pels barris més típics. Al nord, al barri de Kita, ens va sorprendre la tranquil·litat que s’hi respirava tot i ser el centre financer. Ara bé, el que no esperàvem trobar-hi era una segona ciutat a sota terra, on abundaven estacions de metro, trens, restaurants, oficines i botigues de tota mena. Més al sud, el barri de Minami, famós per la galeria comercial farcida de comerços i sales de joc, ens va transportar al món encegador dels neons de la zona de Dotombori. Aquí, un hi pot veure els carrers que van inspirar els escenaris de la pel·lícula Blade Runner juntament amb la imatge dels caramels Glico (un dels enormes rètols de neó que tapissen els edificis d’aquesta zona) i és corrent trobar-ho saturat de gent. Per donar el toc cultural de la nostra visita vam anar cap a l’est on, enmig d’un gran parc farcit de pruners i cireres, s’eleva, el castell d’Osaka. Reconstruït diverses vegades al llarg dels anys, és un símbol de la unificació japonesa, i un punt popular de trobada durant les festes del Hanami, durant el floriment de la sakura.

Després de la nostra primera experiència amb el tren bala, una mica fugaç perquè el nostre recorregut va durar 20 minuts, vam arribar a Kyoto. Considerada com el bressol del cor japonès, tots els nipons hi viatgen per visitar el lloc on s’han forjat les seves tradicions. Per nosaltres, aquesta parada obligada significava dues coses. En primer lloc, retrobar-nos amb en Jun, el company japonès de l’escola d’anglès d’Austràlia, i en segon lloc, endinsar-nos en la cultura i l’arrel d’aquest poble que ens va sorprenent dia a dia. Amb en Jun vam fer un primer contacte amb la zona comercial de la ciutat, que té com a exponents més destacats, la torre i l’edifici de l’estació central i també amb el barri de Gion, famós per ser on viuen les geishes. Per acabar el dia, vam sopar en una Izakaya, una mena de bar-restaurant molt concorregut per joves, ja que per 10 € durant 90 minuts pots beure tant com vulguis. Vam aprofitar per provar diversos plats japonesos acompanyats per diverses cerveses i una ampolleta de sake calent. Després, però, no vam tenir l’esperada sessió de Karaoke (tot i la insistència d’en Marc, la timidesa del nostre amfitrió va fer decantar la balança).

La riquesa històrica i patrimonial de Kyoto ens ha portat a visitar diversos edificis, santuaris (sintoistes) i temples (budistes) envoltats de jardins i estancs cuidats de manera minuciosa. El castell de Nijo, propietat dels shoguns, els senyors de la guerra, durant l’època en que aquests governaven enlloc de l’emperador, és particular per la presència del “terra rossinyol” en els passadissos. Un terra de fusta construït de tal manera que quan algú el trepitjava emetia un so similar al cant d’un rossinyol que alertava als guardians samurais. L’impactant temple Kiyomizudera sorprèn per l’enorme terrassa amb vistes a l’est que es recolza sobre enormes pilars, mentre que el pavelló daurat, convertit en un temple zen i recolzat a la riba d’un llac, veu reflectida la seva imatge en les seves aigües. El Fushimi, el santuari més famós consagrat a Inari o déu de l’arròs i del sake, destaca pels milers de toris vermells, donacions de particulars o empreses, que delimiten el camí pel turó en el que es troba el santuari. A cadascun d’aquests recintes hi ha racons preciosos farcits de simbolisme, com per exemple els centenars de paperets enllaçats a les branques dels arbres, a baranes… que esperen que el vent se’ls emporti i que contenen una predicció de “mala sort” que un creient ha preferit abandonar.

Amb el segon viatge amb el Shinkansen, més productiu, vam recórrer els 362 quilòmetres que separen Kyoto i Hiroshima amb una hora i cinquanta minuts. Aquesta ciutat, la primera del món a ser bombardejada per una bomba atòmica, fa una apologia absoluta a la pau mundial. Des de que vam sortir de l’estació, no vam parar de veure parcs, monuments, carrers, escoles i edificis que en feien referència. Al Museu Commemoratiu de la Pau d’Hiroshima impacta, entre altres coses, veure la fredor amb la que els grans dirigents de l’època van prendre una de les decisions més catastròfiques per la història de la humanitat. També és esfereïdor imaginar-se el que devia passar a partir de les explicacions i reconstruccions que en fan: una bomba que va explotar a sis-cents metres d’altura i que en poc segons va matar a més de 200.000 persones, ja que la bola de foc que va crear va arribar a més de 2.000 graus. Persones i edificis es van fondre a l’instant, i la pluja negra que va seguir va continuar contaminant i matant a gent. També posa la pell de gallina saber que en l’actualitat hi ha bombes nuclears mil vegades més potents (ho diu literalment una de les explicacions del museu) i que cada vegada hi ha més països que en disposen. La perseverança en el desig per aconseguir la pau i la fi de les armes nuclears fa que cada vegada que un país fa una prova, l’alcalde d’Hiroshima escrigui una carta al seu màxim dirigent demanant que aturi la investigació i destrueixi aquestes armes.

Des d’Hiroshima, i per acabar d’aprofitar el dia d’excursió, vam pujar a un ferry per anar a la illa-déu de Miyajima. En ella hi destaca la el torii flotant que dóna entrada al santuari.

El quimono és una túnica llarga que composa el vestit tradicional japonès. Encara que actualment la majoria de japonesos utilitza roba occidental, acostumen a vestir-se amb quimonos els dies de festa i en ocasions especials. La peça és molt senzilla, segueix línies rectes i no té en compte la forma de la persona. Una altra part important d’aquest vestit és l’obi, la faixa ampla que s’ajusta a la cintura. N’hi ha de diversos tipus: informal, nupcial, de geisha…i tenen motius de decoració diferents que s’adapten a l’estació de l’any. Nosaltres hem tingut l’oportunitat de posar-nos una yukata, que és com s’anomena el quimono d’estiu i el d’anar als banys. Pels carrers de Kyoto n’hem pogut veure de diferents estils, fins i tot el d’una geisha autèntica!

El primer contacte amb el Japó ens ha impactat, captivat i sorprès. Les ganes de continuar viatjant-hi no poden ser més grans! Uns deixem amb una de les imatges més conegudes del país: La gran ona de Kanagawa, d’en Katsushika Hokusai.

The great wave of Kanagawa

També et pot interessar

No Comments

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de nostra política de cookies (clica el link per a més informació). ACEPTAR

    Aviso de cookies