Jungla de ciment i laberint de temples (de Bangkok a Chiang Mai)

  • Tailàndia

Una vegada més, ens vam desplaçar amb ferri i autobús i d’aquesta manera vam arribar a Bangkok el dilluns a la nit. Van deixar-nos al costat del carrer Khao San, el gueto de motxillers ple de pensions i hotels. I de nou vam haver-nos d’espavilar a buscar allotjament. Sort de la guia Sureste asiático para mochileros de la Lonely Planet, que s’està convertint en la nostra Bíblia particular, tot i que no sempre la clava i en moltes ocasions ens busquem la vida pel nostre compte. Vam trobar una pensió en una zona tranquil·la amb una habitació senzilla, però neta, i pagant 7,25 € per nit (tots dos!). La zona centre de Tailàndia és més barata que les illes del sud (que tampoc són cares). Ara, el premi se l’emporta la part nord, que és la més econòmica!

La bellesa de Tailàndia la pots trobar en molts racons, des dels paisatgístics, amb platges precioses, als creats en alguns establiments amb decoracions molt ben aconseguides, jugant amb petxines, coralls o altres productes naturals. El menjar també alegra la vista, i en especial l’estómac, a qualsevol hora del dia, perquè en tot moment trobes gent assaborint algunes de les especialitats d’aquest país. Al sud gaudeixes (i pateixes) dels plats més especiats i picants ja que el chili i l’all són els ingredients i complements més utilitzats. Al nord la cosa canvia, el condiment estrella són els curris. En tenen una gran varietat: de verd, de groc, de vermell i l’elaboren barrejant i torrant diferents tipus d’espècies. Al final del procés hi afegeixen oli de gira-sol o de soja per donar-li una consistència de pasta i llavors ho afegeixen acompanyant verdures, arrós o noodles, donant un toc de color a les conegudes sopes de llet de coco…Una explosió de sabor que ens està alegrant cada àpat.

El nostre primer contacte amb la capital de Tailàndia va ser increïblement positiu. Totes les persones amb qui havíem parlat que hi havien estat havien coincidit en dir-nos que és una ciutat molt caòtica i sorollosa, que al primer moment et tira endarrere, però que després ja t’hi acostumes i t’acaba encantant. Sentint això, i després de dues setmanes d’extrema calma, ens pensàvem que el xoc seria bastant gran. Però a l’hora de la veritat va ser tot el contrari: ens sembla un lloc molt ordenat i no especialment agressiu auditivament parlant, amb el qual hem connectat des del primer moment. Algunes ciutats d’Indonèsia sí que les hem trobat realment caòtiques, estan saturades de motos, tothom pita fins a la sacietat i a vegades no tens ni una vorera decent per on caminar. En comparació, Bangkok és ordenada i hospitalària. I el que és encara millor, poca gent et crida pel carrer intentant-he vendre alguna cosa.

Amb vuit milions d’habitants, Bangkok concentra el seu atractiu al centre, que en el seu cas comprèn la part antiga i la nova. Durant quatre dies ens hi vam desplaçar a peu i vam poder comprovar algun dels seus nombrosos contrastos, com visitar un temple budista amb molts fidels fent ofrenes i al cap d’una estona veure una parada al carrer amb vibradors i objectes pornogràfics varis. Això sí, tots dos espais tenen en comú la fixació per les grans mides, ja que si en un pots trobar-hi un Buda de quaranta-sis metres de llargada per quinze d’altura, a l’altra t’ofereixen un consolador big size d’algun Maquelele superdotat!

La part antiga queda delimitada a l’oest pel riu Chao Praya, que antigament s’utilitzava per desplaçar les mercaderies i les persones, fins al punt que era l’autopista que connectava el golf de Tailàndia amb el centre del país. Actualment ha perdut importància, tot i que encara s’utilitza molt per moure’s per la ciutat. En aquesta zona vam poder veure per fora el Gran Palau, l’antiga residència reial. I és que el rei és omnipresent i per tot arreu trobes fotos gegants seves recolzades en una espècie d’altar. La típica frase éramos pocos y parió la abuela aquí es podria adaptar com a éramos pocos y apareció el rey. El culte a la seva persona és tan gran que fins i tot és il·legal trepitjar les monedes i els bitllets perquè hi apareix la seva imatge. Bhumibol Adulyadej és el cap d’estat que porta més temps en el càrrec de tot el món, amb més de seixanta anys en actiu. No cal dir que ens resulta molt absurd tot plegat…

Pel barri antic també vam visitar el Wat Pho, el temple més antic i gran de la ciutat, que allotja el Buda més gran del país (el que hem citat anteriorment) i el que compte amb la col·lecció més gran d’imatges de Buda del territori. Ens van agradar especialment els teulats dels edificis, amb formes esveltes molt atractives i originals.

Un dels moments més surrealistes el vam tenir quan a la façana d’un gran centre comercial vam veure que anunciaven que estem al 2555. Per un instant ens vam sentir protagonistes de Regreso al Futuro i esperàvem que en qualsevol moment apareguessin en Marty i en Dog amb el De Lorean. Després d’aquest subidón d’adrenalina vam descobrir que els tailandesos van 543 anys per davant d’Occident, ja que el seu calendari comença amb l’inici de l’era budista. Quin sust!

Entre altres zones d’interès, vam estar a Chinatown (amb moltes parades al carrer de tot tipus de productes), al bar Sirocco (a la planta seixanta-quatre de l’State Tower i escenari d’una de les escenes de la pel·li Resacón II), a Patpong (mercat nocturn que munten cada tarda, rodejat de bars de go-gós especialitats en espectacles eròtics, que per desgràcia quan hi vam anar estaven tancats:), a Luphini Park (un gran jardí amb estanys al mig de la ciutat), al carrer Siam (ple de centres comercials) i al santuari d’Erawan (dedicat al Déu Brahma de quatre caps al que hi acudeixen moltes persones, ja que tenen la creença que respon a totes les pregàries i concedeix bona sort). L’únic mitjà de transport que vam agafar va ser una barcassa al San Sap, un canal amb una aigua grisa i bruta fastigosa a on si hi caus segur que és la última cosa que fas a la teva vida…

Un bus nocturn molt còmode ens va portar fins a Chiang Mai, al nord el país, on hi vam arribar dissabte a quarts de set del matí. És una ciutat molt acollidora que t’ofereix infinitat d’excursions i d’atraccions turístiques, tot i que nosaltres ens hem centrat en la seva gastronomia (que estrany…), els massatges i els mercats nocturns. Ah, i els temples budistes, que n’hi ha a cada cantonada! Dissabte vam fer una doble sessió de massatges, primer una hora als peus (molt agradable) i després seixanta minuts més a les espatlles, el coll i el cap (totalment necessari perquè estàvem molt contracturats). Quines mans, colzes i peus que tenen les tailandeses (absteniu-vos de fer comentaris els malpensats) i quins preus (en total vam pagar 15 €, o sigui que no ho trobes més barat ni a Andorra ni al Carrefour)! Jo vaig sortir fet pols i l’Helena com si li haguessin injectat tres dosis intravenoses de Red Bull! Amb aquesta descompensació entre un i l’altre ens en vam anar al mercat nocturn del dissabte, instal·lat al mig del carrer Wualai, i farcit de productes artesanals i tot tipus de menjar. Ahir, a part de gaudir del sol i de la piscina de l’allotjament, també vam aprofitar per anar al mercat nocturn de diumenge, que és similar al de dissabte però té lloc a un altre carrer. Vam aprofitar per fer algunes compres i ens va sorprendre la parada que venien cucs i llagostes fregides per menjar. No ens esperàvem trobar-ho fins al Vietnam, però per aquí també els hi deu agradar…

Tant per Bangkok com per Chiang Mai hem anat veient “parelles” formades per un occidental de més de cinquanta anys amb una noia o noi tailandès molt jove. Tailàndia té fama de destí de turisme sexual i realment és trist comprovar que ho és…

A molt llocs, al costat de la bandera nacional hi oneja la groga del budisme theravada, ja que aproximadament un 95% de la població és budista practicant. S’espera que tot home experimenti un breu període de la seva vida com a monjo, que sol ser de tres mesos. Pel carrer pots veure molts monjos amb la túnica taronja, que s’aixequen aviat al matí per passar per les cases recol·lectant menjar. Davant de molts edificis pots trobar petites construccions de fusta que són les cases dels esperits, per animar aquests a que visquin independentment de la família, però còmodes, i que així portin bona sort al lloc. Per fer-ls’hi la vida més fàcil se’ls hi ofereix menjar, beguda i mobles.

Aquest matí hem anat a fer una nova sessió de massatges (realment la necessitàvem, perquè encara que no ho sembli carretejar les motxilles amunt i avall carrega molt) i demà farem camí fins a Chiang Khong, un poble just abans de la frontera amb Laos, que creuarem dimecres al matí. Serà el nostre adéu a un país on ens hi hem sentit molt a gust per la seva bellesa i per la simpatia de la seva gent, però ja tenim ganes d’endinsar-nos a Laos i d’aventurar-nos riu Mekong avall.

També et pot interessar

No Comments

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de nostra política de cookies (clica el link per a més informació). ACEPTAR

    Aviso de cookies