Salvats per la cuina vietnamita

  • Vietnam

Una opció senzilla i econòmica per viatjar per Vietnam és l’open bus, en el que compres un bitllet per travessar el país, en el nostre cas de Saigon (al sud) a Hanoi (al nord) fent parades a diverses ciutats interessants. Cada vegada que vols canviar de destí només has d’avisar a la companyia amb un dia d’antelació perquè et reservin plaça. Després de recórrer mils de quilòmetres en autobús, cada vegada que hi pugem ens sentim com si fos la nostra segona casa. De fet no tenim ni la primera, però a hores d’ara ens estem plantejant viure en una auto-caravana quan tornem a Catalunya. Més que res per no perdre l’hàbit de passar moltes hores a la carretera. Això o canviar de feina i passar a treballar a la Nacional II…

Després de dir adéu a Saigon, el dissabte 11 de febrer al migdia vam arribar a Mui Ne. Vam trobar-hi una combinació d’elements una mica estranya. Potser el que menys esperàvem veure eren moltes botigues i allotjaments amb cartells en rus. Es veu que un dels operadors turístics més importants de Rússia ofereix aquest destí des de fa temps, per la qual cosa és comú que hi viatgin persones d’aquest país.

Però amants del vodka a banda, vam allotjar-nos en un resort econòmic amb una piscina arran de mar, que vam aprofitar com és deguda davant de la insistència del lorenzo vietnamita en fer-nos suar com dos godalls. Els banys en aigua dolça van ser especialment benvinguts després de passar un matí pedalant en bici. La nostra intenció era dirigir-nos a unes dunes a uns quants quilòmetres d’on érem, però pel camí ens vam topar amb una gran sorpresa! Primer vam veure a dones al costat de la carretera, per sobre la platja, que tiraven gambes petites a unes gran xarxes perquè s’assequessin al sol. A sota, diversos pescadors treien una xarxa del mar, sense massa sort. Al cap d’una estona vam trobar unes drassanes a l’aire lliure. Diversos vaixelles estaven essent reparats o reformats de forma totalment manual sobre la sorra. A l’aigua, una embarcació amb rodes estava aparcada sobre l’aigua… A terra ferma, pescadors amb petites barques rodones, que semblaven més banyeres que no pas embarcacions decents per flotar sobre l’aigua, preparaven els estris per fer-se la mar. Al seu costat, un grapat de gent seleccionava el que havien pescat, rebutjant estrelles de mar, eriçons i altres organismes, que anaven a parar sobre el que semblava un cementiri de tresors naturals. Darrera seu, un gran nombre de barcos tacaven el mar i deixaven ben clar que allà hi havia un poble de pescadors. Vam continuar avançant fins que hi vam arribar, i el que hi vam veure encara ens va agradar més. Els 4×4 carregaven cossis plens de peixos petits, que un grup de dones descarregaven de les “banyeres” encallades uns quinze metres endins, per culpa de la manca de profunditat. Era un ambient de pescadors rurals, d’una comunitat de veïns que viuen artesanalment del mar. No sabem com devien ser els nostres pobles de pescadors cent anys enrere, però intuïm que devien tenir un esperit i una vitalitat similars.

A la tarda, després de l’intent fallit del matí d’arribar a les dunes, ho vam tornar a intentar, però aquesta vegada amb moto. A tot el sud-est asiàtic és molt comú llogar-ne, però nosaltres encara no ho havíem fet. Va ser tota una aventura haver de conduir enmig del trànsit. El seu codi de circulació és molt senzill: qui vol passar pita. Això vol dir que si algú et vol avançar et pita o que tu ho has de fer als que s’incorporen a la carretera sense mirar, per dir-los-hi que estàs passant. El sistema els hi funciona bastant bé, tot i que sempre acaben tocant el clàxon en accés i moltes vegades sense sentit, i al final acaba sent molest. Tinc la teoria que el número de vegades que toquen el clàxon és proporcional al grau en el que volen demostrar la seva virilitat. O sigui que estan fets tots uns macho man! Tornant al tema, a les dunes, el contrast de colors entre el taronja de les dunes i el blau del mar era molt atractiu.

Arribar a Dalat, el dilluns 13, va ser com entrar en un altre país. Des d’Austràlia que no havíem tingut la necessitat d’abrigar-nos, a no ser que fos en els transports públics per protegir-nos dels aires condicionats. En canvi aquí ho vam haver de fer, ja que aquesta població a 1.457 metres d’altitud té un clima més fresc durant tot l’any i és coneguda com la ciutat de l’eterna primavera. De fet, és un lloc a contra-corrent, ja que a banda de la diferència climàtica, i hi ha cases d’estil francès, en comptes de vietnamita, i a les zones del voltant s’hi cultiven maduixes i flors, no arròs. Però el que el fa un lloc molt divertit és que és el destí preferit de les parelles vietnamites per passar la lluna de mel. La ciutat té menys de dos-cents mil habitants i rep cada any uns tres-cents mil turistes, la majoria d’ells vietnamites. Això es deu al paisatge forestal i boirós que té la zona, especialment en l’època humida, i a les seves cascades. Si per nosaltres el paradís és una platja amb sorra blanca, aigües turqueses i palmeres, en l’imaginari de l’Extrem Orient l’edèn està format per muntanyes boscoses amb cascades i boira. Al llac Xuan Huong vam poder veure a diverses parelles, suposem que de recent casats, creuant les seves aigües a bord d’ànecs gegants. Oooh, que romàntic:)

De Dalat també ens va agradar molt l’ambient del vespre/nit al voltant del mercat i de les parades de menjar, i la Casa Boja Hang Nga, un conjunt d’edificis a mig camí entre Alícia al país de les Meravelles i l’univers gaudinià, encara que d’una qualitat i originalitat molt inferior. En tot cas, no és el tipus d’atracció que t’esperes trobar en aquest país, tot i que queda clar que no ets a Europa una vegada transites pels passadissos que passen per sobre els teulats, a gran alçada, i només estàs protegit per una barana de trenta o quaranta centímetres. Més val no patinar…

Veient tanta muntanya ens van venir moltes ganes de caminar i vam decidir pujar el segon cim més alt del país. El Lang Bian té una alçada de 2.167 metres per sobre el nivell del mar i ofereix unes vistes espectaculars d’aquesta antiga vall volcànica, tacada d’hivernacles on hi cultiven les maduixes i les flors. Vam fer la ruta amb un guia local, en Liêm, que ens va donar molta informació de la zona, des de la situació de la minoria Lat, a la mitologia que envolta la muntanya. Durant la ruta ens va fer moltes preguntes sobre la cultura catalana i la relació de Catalunya amb Espanya (té un amic de Barcelona que li havia explicat que Catalonia is not Spain, cosa que vam corroborar) i nosaltres també vam aprofitar perquè ens fes cinc cèntims sobre com viuen. Una altra vegada vam sentir el que sembla que és una tònica a tot el sud-est asiàtic: cobren poc i no tenen vacances, només dies lliures de tant en tant. A banda, a Vietnam és il·legal criticar al govern, o sigui, al partit comunista que governa tot el país des del final de la guerra.

Vam descendir de la muntanya per tornar a la costa, aquesta vegada a Nha Trang, la capital de platja de Vietnam. Va ser dijous passat, 16 de febrer, i va ser el nostre comiat a les temperatures altes, la calor i el sol brillant. Ens podríem haver banyat en aquest espècie de Lloret de Mar a la vietnamita, ja que la seva platja convidava a fer-ho, però vam preferir mirar-nos-ho tot des d’un banc del passeig marítim, sota l’ombra d’un arbre. Sí, sembla una imatge d’una parella de la tercera edat, però encara que us pugui fer ràbia, ja en tenim prou de calor i d’aigua salada, i vam preferir llegir i estar frescos. Fins al vespre, que vam pujar al bus nocturn que ens va deixar a Hoi An l’endemà al matí.

I amb Hoi An va arribar la pluja, que encara no ha marxat… Tot i que fins que siguem al nord del país no entrarem a l’hivern, si que hem començat a notar un descens de les temperatures. Al ser un país tant allargat, el sud és tropical i només hi ha dues estacions (la seca, de novembre a març, i la plujosa), mentre que al nord tenen quatre estacions com nosaltres. Per tant, d’aquí a poc passarem de l’estació seca tropical que hem anat trobant al llarg del sud-est asiàtic, a l’hivern, que per sort no és tan fred com el de Catalunya, a no ser que vagis a les muntanyes del nord. De totes maneres, tot i que fa uns quants dies que plou, no ens podem queixar, ja que fins ara hem tingut molta sort amb el temps!

A l’hotel que ens vam allotjar a Saigon vam conèixer a en Larry, un americà que l’endemà volava a Tailàndia a un festival motero (amb Hells Angels inclosos), però que el 15 anava a Hoi An. Fa disset anys seguits que viatja a Vietnam i ens va recomanar un lloc per dormir. El fet és que teníem ganes d’anar a aquest establiment per tornar-nos-el a trobar, ja que volíem conversar amb ell i fer-li preguntes. És un ex-soldat que quan tenia dinou anys va ser destinat durant dos anys al delta del Mekong per lluitar contra el Viet Cong. Suposem que forma part dels nombrosos ex-combatents que a partir dels 90, amb l’obertura a l’exterior per part del país comunista, van aprofitar per venir i afrontar els fantasmes del passat. I potser, en molts casos, el sentiment de culpabilitat. A la pregunta de si li havia afectat lluitar aquí tan jove ens va contestar que moltíssim, que quan va tornar la seva dona es va acabar divorciant perquè havia entrat en el tema alcohol, drogues i armes. Per sort seva, després es va centrar i es va casar per segona vegada amb la que encara avui és la seva dona. També ens va dir que té gravat a la memòria sobrevolar zones devastades pel napalm i per altres productes químics. Ens va sobtar molt la manera en la que ens ho va explicar, com si ja hagués fet les paus amb si mateix, tot i que al dir-li que havíem visitat els túnels de Cu Chi ens va dir que durant la guerra i va ser una vegada, que no hi ha tornat mai més i que té amics que hi van lluitar. Potser són records massa dolorosos.

Diuen que Hoi An és la ciutat amb més encant de tot el país, i segurament deu ser així. Si més no a nosaltres ens va agrada molt. Caminant pel barri vell, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és fàcil imaginar-se com devia ser aquesta zona cent cinquanta anys enrere. Era un port comercial internacional al segle XVII, i la influència de les cultures xinesa, japonesa i europea encara es reflexa en l’arquitectura i en l’art local. Vam entrar en algunes cases d’antics comerciants, conservades generació rere generació i obertes al públic des de fa uns anys, i vam poder comprovar la barreja d’estils. Són cases de fusta que cada anys, durant uns quants dies, queden parcialment inundades per l’aigua desbordada del riu Hoai. Algunes vegades l’aigua puja fins a dos metres. Com que ja estan construïdes pensades amb aquest contratemps, els materials utilitzats són molt resistents, i el que han de fer és retirar els mobles, esperar que tot torni a la normalitat, netejar i tornar a posar el mobiliari.

La ciutat també és el millor punt del país per comprar roba feta a mida. Com que estem entrant a l’hivern i no tenim gaire roba d’abrigar, hem de comprar el que ens falta. Aprofitant aquests dos fets, i després de mirar diverses opcions, em vaig decidir per fer-me fer una jaqueta a mida en un temps rècord. Vaig triar el model que em va agradar, la tela de fora, el forro i em van mesurar de tot arreu. L’endemà a les una del migdia me la vaig anar a provar, només van haver de canviar una cremallera que no anava gaire bé i a les sis de la tarda la vaig recollir. La sastreria estava plena de nois i noies que encarregaven vestits. Un èxit absolut!

A Cambotja, tips de menjar arròs i noodles molt menys gustosos que a Indonèsia i Tailàndia, ens vam passar a les patates fregides, les hamburgueses i la pasta. Al final també ens vam cansar de la nova “dieta”, però ho vam fer just a temps, perquè a l’entrar a Vietnam la història va canviar. Tenen una cuina molt variada i gustosa, sobretot al centre del país. De fet, la cuina de Hue està considerada la millor de Vietnam, ja que l’emperador Tu Duc, que va regnar durant la segona meitat del segle XIX, cada dia obligava a cinquanta cuiners que li preparessin cinquanta plats diferents, amb la qual cosa van haver de ser molt creatius.

A la capital imperial de Hue hi vam arribar ahir al migdia i ens vam haver de posar el jersei. A part de gastronomia, la ciutat també té una tradició cultural i espiritual molt forta. Va ser capital del país del 1802 al 1945 i té un recinte imperial que allotja la Ciutat Prohibida. A l’estil de la xinesa, era la residència privada de l’emperador i els únics servents que hi podien entrar eren els eunucs, que no suposaven cap amenaça per a les concubines. Per desgràcia, una gran part dels edificis van desaparèixer quan els americans els van bombardejar…

Demà a la tarda agafarem un bus nocturn per recórrer els cinc-cents quilòmetres que ens separen de Hanoi, la capital. D’entrada pot semblar que és una distància curta i que no hi estarem massa, però al sud-est asiàtic tot es magnifica. En teoria hi estarem unes catorze hores… Quan portarem noranta quilòmetres creuarem la Zona Desmilitaritzada (DMZ), que del 1954 fins al 1975 va servir com a línia divisòria entre Vietnam del Nord i Vietnam del Sud. Era una extensió de cinc quilòmetres a cada costat de la línia i va ser escenari d’algunes de les batalles més dures de la Guerra Americana. Trenta-set anys després de la finalització de la guerra encara queden zones amb artilleria sense explotar. De fet, a tot al país cada any moren unes cinc-centes persones víctimes d’aquests artefactes.

També et pot interessar

No Comments

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de nostra política de cookies (clica el link per a més informació). ACEPTAR

    Aviso de cookies