Seduïts pel Mekong

  • Laos

Dimarts vam fer l’últim tram llarg per terres tailandeses, de Chiang Mai a Chiang Khong. Entremig vam visitar el temple blanc de Wat Rongkhun, a Chiang Rai, i ens va agradar molt per la seva originalitat, força visual i mescla de tradició i modernitat. Obra de l’artista tailandès Chaloemchai Khositphiphat, es va començar a construir a finals dels 90 i encara no està acabat. No està permès fotografiar-lo de dintre. Una llàstima, perquè enmig d’unes grans pintures amb calaveres hi trobes l’Spiderman, en Superman i fins i tot en Dorameon.

Al vespre vam arribar a la frontera i vam tenir el nostre primer contacte amb el Mekong. Des de l’allotjament podíem veure com a l’altra banda d’aquest riu marronós es desplegava el nostre proper destí, Laos. L’endemà al matí vam creuar-lo i vam entrar oficialment a la República Democràtica Popular Lao, governada pels comunistes des del 1975, per la qual cosa és habitual veure pel carrer banderes amb la falç i el martell, al costat de les nacionals.

Del 1965 al 1973 va tenir lloc l’anomenada Guerra Secreta, paral·lela a la del Vietnam. Mentre un gran nombre d’agents de la CIA entraven en secret al país per entrenar als combatents anticomunistes hmong a la selva, el Viet Minh (combatents vietnamites del nord) enviaven monicions de forma massiva al sud per lluitar contra els americans, a través de territori laosià per la denominada Ruta de Ho Chi Minh. Els EUA van respondre arrasant l’est i el nord-est amb continuats bombardejos. Es diu que cada vuit minuts descarregava un avió B-52 ple d’artilleria. Es calcula que van caure 260 milions de submunicions, 80 milions de les quals no van explotar. Això vol dir que hi ha vàries zones del país que no s’hi pot accedir. Un crim de guerra brutal, ja que els propis pilots estatunidencs van admetre que mai van intentar distingir entre civils i militars, i que a la que alguna cosa es movia bombardejaven.

Direcció a Luang Prabang, dimecres i dijous els vam passar majoritàriament a bord d’un vaixell enmig d’un riu de fang. Amb el sobrenom de la mare de tots els rius, el Mekong té una llargada estimada de quasi bé 5.000 quilòmetres de longitud, que el converteixen en un dels més grans del món. Neix a l’altiplà del Tibet i desemboca al Vietnam en un gran delta, després de serpentejar per Xina, Myanmar, Tailàndia, Laos i Cambodja. Condiciona la vida de 70 milions de persones i és l’hàbitat d’espècies en perill d’extinció com el dofí d’Irrawaddy. A nosaltres ens va seduir des de bon principi, amb els paisatges preciosos que ofereix. Rodejat de muntanyes, de tant en tant pots observar poblats de cabanyes de bambú, nens despullats banyant-se a les seves aigües, homes i dones desplaçant-se per la seva riba o pescadors en plena feina. Amb la calidesa que desprèn, la nostra intenció és anar-nos retrobant amb el Mekong fins el seu delta al Vietnam. Només trenca momentàniament el seu silenci les llanxes ràpides pilotades per l’Alonso de torn, que passen com coets com si tinguessin por de creuar-se amb alguna naga, deessa-serp amb molts caps que apareix en moltes llegendes del sud-est asiàtic, i que pots trobar en forma d’estàtua en nombrosos temples budistes.

Dijous a la nit vam arribar a Luang Prabang. Tot i que ens n’esperàvem més, el centre històric té bastant d’encant, per la combinació d’edificis d’arquitectura colonial francesa i un gran nombre de wats (temples) protegits per la Unesco. Després de trobar allotjament ens vam dirigir al mercat nocturn, format per petites parades amb els productes ben ordenats al terra, com cafè, teles, begudes amb tot tipus d’animals a dins, làmpades i una infinitat de diferents objectes.

Un dels punts d’interès de la ciutat és el Palau Reial. Aquí sí que ho van saber fer bé: a la revolució del 1975, la família reial va ser desterrada a les coves de Vieng Xai, al nord del país, i el seu palau va ser convertit en museu. Tot i que per desgràcia Laos forma part dels vint països més pobres de tot el món, en aquest aspecte ens passen la mà per la cara. Quina vergonya que arreu encara quedin tantes monarquies!

L’últim dia a Luang Prabang ens vam aixecar a quarts de sis del matí per assistir al Tak Bat, la ronda que fan els monjos a primera hora del matí perquè la gent els hi faci donació dels aliments que necessiten per passar el dia. El cel encara estava fosc i vam tenir una sensació tot curiosa, perquè ens sentíem com si anéssim a rebre els reis a Espinelves… Va ser una distorsió bastant gran, suposem que provocada pel fet de no haver viscut el Nadal… Sigui com sigui, no vam poder veure tot el procés perquè havíem de deixar l’habitació, esmorzar i remuntar el riu uns vint-i-cinc quilòmetres. A bord d’una barca, aquesta vegada molt més petita, vam fer una primera parada a un vaixell-gasolinera per omplir el dipòsit. De fet, més que en una barca semblava que anéssim en un Vespino. El segon cop que vam posar els peus a terra ferma va ser a un petit poble on quasi tothom ven teles o whisky d’arròs. Finalment vam arribar al nostre objectiu: les coves de Pak Ou, dues cavitats plenes de budes, i convertides en una espècie de cementiri d’imatges rebutjades. La de dalt té uns 60 metres de profunditat i no hi ha llum. Il·luminant l’espai amb el flash de la càmera de fer fotos, era com caminar per la casa del terror.

Laos té un creixement del 8% anual i té per objectiu no figurar entre els vint països més pobres del món el 2020. Tot i aquest alt índex de creixement, al país li manquen moltes infraestructures, ja que no té ferrocarrils, hi ha moltes zones rurals sense electricitat i té carreteres en molt mal estat, com vam poder comprovar amb el bus nocturn de Luang Prabang a Vientián. Representa que és una de les carreteres principals del país, i molts trams són sense asfaltar, amb moltes corbes, pujades i baixades. Hi havia estones que anàvem lentíssims i sentíem les rodes xerricar per sobre el terra. Tenim uns amics, la Marta i en Javi, que van fer aquest mateix recorregut fa dos anys, i que a mitja nit l’autobús va atropellar i matar a una vaca, i als conductors no se’ls hi va ocórrer res més que carregar-la al costat de la maletes… Nosaltres no vam xocar contra ningú, però només de sortir vam trobar un accident, en el que havien atropellat a un motorista i tenia la cara plena de sang. Pel que es veu és una ruta poc segura… Tot i aquest contratemps, vam tenir un viatge bastant bo en un autobús molt nou, encara que durant tota la nit el conductor va estar escoltant cançons pop laosianes horribles. Sort dels taps a les orelles i que estàvem cap al final del bus, perquè sinó n’hi havia per atropellar-lo i posar-lo al portamaletes com si fos una vaca! Ah, vam al·lucinar bastant a la terminal quan vam veure que arribava un bus amb ple de maletes a sobre i dues motos. Aquí tenen un altre concepte de transport!

Ahir diumenge a quarts de set del matí vam arribar a Vientián, vam agafar un tuk-tuk que ens va deixar a la zona d’allotjaments i vam intentar trobar una habitació, per primera vegada al viatge sense èxit. Estàvem al centre de la capital de Laos i molta gent es trobava com nosaltres que fins a les 10 h del matí, l’hora en què els que marxaven havien de deixar les habitacions, no sabien si tindrien un lloc per dormir. A aquest fet s’hi va sumar la impressió d’estar en un lloc no gaire atractiu. Penseu que és la primera ciutat del país i Girona al seu costat sembla una gran metròpolis. Davant d’aquest rebuig inicial vam decidir retallar la nostra estada a un sol dia i contractar un altre bus nocturn per marxar a la mateixa nit. Tot i així, una vegada ens vam poder dutxar a l’agència-hostel que ens van vendre els bitllets i vam haver esmorzat, ens vam posar a descobrir una part de la ciutat, que ens va acabar agradant molt. Primer vam accedir al Museu d’Història Nacional de Laos, ubicat en un edifici molt embellit i amb unes exposicions sorprenents. Perquè us en feu una idea, l’antic Museu Darder estava molt més ben conservat i en condicions, i això que aquest és el nacional! Però això també és el que precisament el fa molt entranyable i atraient, juntament amb maquetes explicatives que semblen fetes per alumnes d’EGB, fotos de la Guerra Secreta i armes utilitzades durant el conflicte.

Abans de dinar vam visitar el Centre Nacional per a la Rehabilitació, que recolza a les víctimes de l’artilleria sense explotar i proporciona tutela mèdica i programes de formació per a la fabricació de pròtesis ortopèdiques d’alta tecnologia i baix cost, així com activitats de rehabilitació. Des del final de la guerra, més de dotze mil persones, moltes de les quals nens, han sigut víctimes de l’artilleria sense explotar. Es preveu que es necessitaran cent anys per eliminar totes les bombes llançades pels americans,i és que tal com hem citat anteriorment en van quedar 80 milions sense explotar. El problema és que per moltes persones sense recursos el metall de les bombes és una font d’ingressos, ja que el poden vendre com a ferralla, però a vegades pagant-ho amb la seva vida o amb una part del seu cos, per no parlar dels nens que hi juguen. De fet, moltes bombes es reciclen i s’utilitzen per crear barques, culleres, utensilis de cuina, portes, escales…

Vam acomiadar Vientián després de veure pondre’s el sol a darrera el riu Mekong. Vam agafar un altre autobús, aquesta vegada amb lliteres més còmodes i sense música insuportable, i aquest matí ens hem plantat a Pakse, des d’on demà visitarem els voltants. Esperem que sigui aquí al sud on el país ens desplegui el seu encant, ja que de moment no hem acabat de trobar allò que hem vingut a buscar. Això sí, al seu ritme…

També et pot interessar

No Comments

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de nostra política de cookies (clica el link per a més informació). ACEPTAR

    Aviso de cookies