Taxis, rafflesia, Laksa i altres històries de Malàisia

  • Indonesia

L’últim dia a Singapur vam tornar a omplir les motxilles i, carregats com gitanos, vam anar a agafar l’autobús que ens portava a Kuala Lumpur. Després de l’experiència del viatge de més de trenta hores amb autobús i ferri per Indonèsia, aquest trajecte va ser una delícia: els seients eren molt més espaiosos i confortables del normal, no hi havia més persones de les permeses oficialment, no pujaven venedors cada dos per tres a insistir que compréssim els seus productes i ens van posar una pel·lícula i tot (Fast & Furious 5, a tot tai!). Just quan entràvem a la capital de Malàisia vam veure un cotxe tunning, però que en comptes de posar spoilers i alerons havia embellit el 4×4 amb ninots. Quin professional! Enlloc d’anar al mecànic deu anar al Toys”R”Us…

Aquesta entrada triomfal a Malàisia ens va dir adéu quan vam posar els peus a terra. Per norma general, quan estem arribant al poble o ciutat que dormirem llegim la Lonely Planet per saber quin allotjament pot estar bé. A vegades passem de la guia o els establiments que ens proposa no els trobem o són més cars del que diu la ressenya, i anem mirant els hostels que ens trobem pel camí. Però en el cas de les gran ciutats, tal com vam fer a Sydney i Singapur, sí que fem la reserva prèviament per internet, per estalviar-nos mal de caps. Aquesta vegada, però, no vam imprimir el mapa sobre com arribar-hi, sinó que ens vam quedar amb una idea vaga de la seva ubicació. Com que la llei de Murphy no falla, no el vam trobar i després de molt caminar carregats i de preguntar a vàries persones que no sabien a on era, vam decidir agafar un taxi perquè ens hi portés. El que ens va passar va ser bastant còmic… El diàleg va anar més o menys així:

A quina adreça heu d’anar?
A 4th Floor, No 27, Jln Tun Sambathan 4 Brickfiel, Kuala Lumpur.
Al cap d’una estona ens tornava a preguntar l’adreça i li repetíem.
No ho trobo. Quin número?
27.
El taxista, per dir-ne d’alguna manera, anava passant pel carrer on hi havia d’haver el hostel i no el trobava. Evidentment, no tenia GPS.
No ho trobo. Quin número?
27.
El “fenòmenu” va parar el taxi i pretenia que baixéssim i ens espaviléssim a buscar-lo. Nosaltres flipàvem!
Hem pagat perquè ens hi portis, no perquè ens deixis aquí tirats.
Si no em dieu el número com voleu que ho trobi?
Però si te l’hem dit 3 o 4 vegades!
L’home s’indignava.
No sé on és, no puc conèixer totes les adreces de la ciutat!
Ja ho entenem, només faltaria, però si no saps a on és pregunta-ho a algú, fes alguna cosa.
A qui vols que ho pregunti?
A nosaltres ens ho dius? Com vols que ho sapiguem, acabem d’arribar a la ciutat. Ets tu el taxista i que t’has d’espavilar a trobar-ho.
Al final, davant d’aquest situació absurda, li vam demanar que ens tornés a on l’havíem agafat. Li va semblar bé i vam acordar que no el pagàvem. El més fort va ser que amb el segon taxista ens va passar el mateix. A més, l’home ens deia que feia cinquanta anys que vivia a KL, precisament a la zona on érem, se la coneixia a la perfecció i que al carrer que ens havia de portar no hi havien números baixos, sinó números alts a partir del 100. A part, parlava com si ens fotés crits. Al final, veient que no anàvem enlloc, li vam dir que ens deixés a prop d’algun cyber cafè, perquè ja començàvem a dubtar que haguéssim anotat l’adreça bé. L’home no tenia ni idea d’on hi havia internet. En fi, ens va deixar al mig d’un carrer qualsevol, vam espavilar-nos a trobar un cyber cafè però quan hi vam entrar no tenien connexió a internet (…) i al final ens vam il·luminar i vam pensar que al tablet potser visualitzaríem els e-mails que havíem descarregat anteriorment, sense necessitat d’estar on-line, i podríem llegir el correu de la reserva. Va ser la salvació! Vam poder llegir les indicacions sobre com arribar-hi. L’adreça estava bé! La mare que va matricular els dos taxistes! Quina colla de dròpols!

Anècdotes a part, la nostra estada a Kuala Lumpur va ser breu. Venint de Singapur, KL és un “quiero y no puedo”. És com una còpia pirata i mal acabada, sense massa interès, a excepció de les Torres Petronas, que són molt atractives. Si haguéssim aterrat aquí procedents d’Indonèsia, segur que ens hagués produït una sensació diferent i ens hagués agradat molt més. Vam arribar-hi el diumenge a la tarda i vam marxar-ne el dimecres al matí. La parada ens va servir per tramitar el visat de Tailàndia, posar en ordre alguns temes, visitar les Coves de Batu (un temple hinduista) i visitar Chinatown i Little India.

Després de passar sense pena ni glòria per KL teníem al cap la promesa de les baixes temperatures, les plantacions de te i el bosc plujós de les Cameron Highlands. Fent ruta cap a aquest nou destí vam quedar parats amb el paisatge que anàvem veient: muntanyes altes amb carenes arrodonides cobertes per una densa capa de vegetació, que intercalava falgueres de més de tres metres amb palmeres que els hi feien ombra. Tot d’una, però, vam veure com de l’esplendor natural fèiem un salt al plàstic dels hivernacles, que fent equilibris per no lliscar pendent avall, ocupaven extensions interminables (un mar de plàstic a l’estil d’El Ejido). I finalment Tanah Rata, la petita població des d’on vam explorar la zona, i que ens va rebre amb aire fresc i net. Arribar a aquell poblet va ser sinònim de treure l’abric i el calçat tapat i, també, sinònim de sorpresa. Des d’allà vam contractar el tour que ens va portar a veure la segona flor més gran del món, la rafflèsia. El dijous al matí ens vam equipar per anar a “la selva” i després de passar una hora entaforats en un Jeep conduït per un kamikaze, caminar tres hores, travessar dos ponts fets de bambú i veure aranyes de mig pam que no et maten però que et deixen distret, vam poder veure la flor. La veritat és que enfangar-nos fins a sota genoll, suar com porquets i deixar-nos posar una branca de falguera al cap (a mode de para-sols-repel·lent-de-mosquits-ridiculitzador-de-guiris) no va tenir preu un cop vam arribar al nostre destí. Quin esclat de natura! La flor, vermellosa, aixecava poc més d’un pam de terra, però tenia un diàmetre de prop d’un metre, un pes d’uns deu quilos i cinc pètals carnosos que semblaven ventalls. Aquesta flor pertany a una família de plantes paràsites que estan distribuïdes per Borneu, Malàisia, Sumatra, Filipines i Brasil, i només se’n troben quinze espècies en tot el món. Entre altres coses, es caracteritza per no tenir tija, no fer la fotosíntesi, tenir un creixement lent (es desenvolupa durant un any i mig) i una vida molt curta (un cop ha florit viu uns set dies) i fer una olor de carn podrida que atrau a molts insectes i repel·leix els humans. Per nosaltres va ser una gran experiència poder veure-la en el seu hàbitat natural.

Durant aquesta petita parada per les muntanyes, vam tenir l’oportunitat de provar el Durian, o rei dels fruits, que per nosaltres és més aviat com una tortura… La seva flaire intensament desagradable es fa sentir a metres de distància, i el seu sabor no és menys desagradable. La textura mantegosa del teixit que envolta la llavor té un regust a ceba que no ens va agradar gens. El volíem provar, però no repetirem l’experiència.

Ens hagués agradat viatjar per Taman Negara (un parc nacional de jungla ombrívola, humida i impenetrable), per la costa est de la península de Malàisia i per alguna de les seves illes, com Palau Tioman, que la Marta i en Joan ens van recomanar visitar per la seva bellesa, però al ser època de monsons, les pluges ens han impedit viatjar per aquest costat del país. Per tant, vist KL i Tanah Ratah, ja teníem moltes ganes d’anar cap a Tailàndia. Abans, però, volíem fer la última parada a aquest país, concretament a Georgetown, a l’illa de Penang, considerada la capital malaia del menjar al carrer. Hi vam arribar divendres al matí a bord d’una nevera amb rodes, perquè l’autocar que ens hi va portar tenia l’aire condicionat al màxim. Quan vam baixar, la xafogor ens va donar la benvinguda i vam tornar a ser persones. Després de buscar allotjament al barri xinès, vam anar a dinar a un establiment d’aquest col·lectiu. Era curiós perquè qui dirigia el negoci eren dones que caminaven coixes. No ens en riem, però era molt còmic, especialment perquè anaven passant totes per la nostra taula a intentar que demanéssim alguna cosa més a part dels plats que havíem escollit. Vam acabar sucumbint i demanant una espècie de te de flors amb gust a mel, molt bo. El plat principal van ser uns noodles cruixents, que submergies en una sopa gelatinosa que contenia gambes, vedella i una verdura verda que hem trobat a mols plats però que encara no sabem què és. Va estar bé, però el va superar el sopar al restaurant hindú Java, on per menys de 3 € tots dos vam menjar tres plats boníssims: unes verdures fregides picants amb dues salses de curry diferents al costat, el Fried koay teow (un plat típic de Malàisia molt popular a Penang, de noodles d’arròs aplanats fregits amb gambes, mongetes, ous, salsa de soja i altres ingredients) i una espècia de pa de pita farcit amb formatge.

L’endemà dissabte vam quedar amb la Teh, que vam conèixer juntament amb la seva família al hostel que ens vam allotjar a Singapur, i que quan vam marxar ens va dir que si passàvem per Penang que li diguéssim que ens faria de guia. Ens va tractar com a grans amics i durant tot el dia ens va portar amunt i avall amb el seu cotxe, fins a acabar donant la volta a tota l’illa. Vam començar anant a esmorzar a un restaurant de menjar típic de Hong Kong. Durant aquests quasi tres mesos que portem fora hem fet grans esmorzars, a base d’arrossos o noodles fregits molt saborosos, de pancackes amb plàtan i mel o d’altres plats deliciosos. Però aquest, de moment, s’emporta el premi al més bo i espectacular. Mare de Déu quin festival! No sabem com es diu el que vam menjar, però eren aliments cuits al vapor molt gustosos. Per les fotos us podeu fer una idea de la felicitat i energia que teníem quan vam sortir:) Ens va explicar la història colonial de la ciutat i vam visitar diversos edificis històrics, però el que ens va agradar més van ser els temples budistes, especialment tres que tenien una forta personalitat cadascun: un en el que tothom cremava encens a marxes forçades i del que vam haver de sortir de picor als ulls, un altre que hi havia una estàtua gegant d’un Buda estirat acompanyat per quatres de més petites en posició de meditació, que en realitat eren quatre cossos momificats i recoberts de làmines d’or, i per últim, un que estava dedicat a les serps i com no podia ser de cap altra manera, n’hi havien de vives repartides per diversos llocs. Durant una estona es va afegir amb nosaltres l’Olivier, un noi belga de mare xilena amb el que havíem coincidit a l’ambaixada de Tailàndia a Kuala Lumpur, i que ens vam trobar per casualitat. Per dinar vam menjar plats típics de Penang, que per desgràcia no ens van agradar gaire. El plat principal era una sopa anomenada Laksa bastant forta de gust, feta a base de caldo de peix, fideus d’arròs gruixuts, menta i chili. Per postres, tres plats molt curiosos, i gens recomanables, fets a base de gel i gelatines, i d’altres ingredients com mongetes vermelles, blat de moro, fruita… A mitja tarda la Teh ens va tornar a deixar el hostel i li vam agrair el que va fer per nosaltres. Quina dona més generosa, alegre i atenta! Per sopar, ja pel nostre compte, i per compensar al desingust del dinar, vam tornar a sopar al Java, on vam tornar a degustar grans plats.

Ahir diumenge a les 5 del matí ens van recollir al nostre allotjament amb un mini-autobús per a traslladar-nos fins a Koh Lanta, una illa al sud-oest de Tailàndia. En teoria havien de ser vuit hores de trajecte i canviar només una vegada de transport, però al final van resultar ser deu hores amb sis mini-autobusos diferents. Anàvem com baldufes d’un costat a l’altre, perquè a cada parada no sabíem què ens esperava i només d’arribar ja ens entaforaven directament cap al proper destí. Al final va ser divertit i tot i vam arribar a Koh Lanta just a temps per a fer un dinar-berenar. Ens hem allotjat a un resort a tocar de la platja, a una zona que està plena de xiringuitos-restaurants i llocs de massatges, tot amb una aire molt pintoresc. Hem trobat un altre paradís, que a diferència de Gili Trawangan, a la nit es bolca a la platja, que es transforma i il·lumina amb les llums suaus i de diferents colors dels establiments que la ressegueixen. Creen una atmosfera molt relaxada i acollidora, on si no hi ha res de nou, durant una setmana hi farem parada i fonda. Vora el mar trobarem l’energia per afrontar el Nadal sense la família i els amics.

No podem acabar aquesta entrada sense escriure unes quantes dades d’interès:)
– Malàisia és com dos països en un, partit pel mig pel mar de la Xina Meridional. La part peninsular és un bufet multi-cultural de sabors malais, xinesos i hindús, mentre que Borneu alberga selves, orangutans, pics granítics i tribus remotes.
– Respecte al menjar, Malàisia, sobretot la costa est peninsular, desplega una de les millors gastronomies del món, des de la cuina nonya xino-malaia i els currys hindús sobre fulla de plata, fins als bufets xinesos.
– La bellesa d’aquesta nació no s’ha de buscar en l’acumulació, sinó en la fusió, una singularitat que la converteix en un dels països més estables, segurs i governables del sud-est asiàtic.
– Els malais estan obsessionats pels rècords mundials i es publica anualment un llibre que els recull. En aquest s’inclouen el màxim de dies passats per una persona en una caixa amb 6.069 escorpins.
– El terme malai abraça diversos grups ètnics: malais, xinesos, hindús, els indígenes orang asli (poble original de la península), i al Borneu malai, diverses tribus.
– Quasi tots els malais són musulmans, i tot i que l’islamisme sigui la religió oficial es garanteix la llibertat de culte.

També et pot interessar

No Comments

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de nostra política de cookies (clica el link per a més informació). ACEPTAR

    Aviso de cookies