Una mostra de la Cuba colonial i revolucionària: Trinidad i Santa Clara

  • Cuba, Trinidad - Viatges Terraqüis

Després de visitar l’Havana i Viñales, el dimecres 4 d’abril ens dirigim amb l’autocar del Transgaviota cap a Trinidad, al centre de l’illa.

Ruta per Cuba - Viatges Terraqüis

A les carreteres de Cuba hi trobem tanques publicitàries, però no anuncien marques i/o productes, sinó que transmeten missatges relacionats amb la Revolució o consignes del Govern.

3. TRINIDAD

A la parada de l’autocar de Trinidad ens hi esperen la Lourdes, la Cuqui i una festa al Parc Central. La primera és la propietària de la casa particular a on ens allotjarem, i que ens ha reservat en David; la segona és una professora d’una escola de primària, i li portem el portàtil i les medicines que un col·lega de Catalunya ens ha demanat que li fem arribar; i la tercera se celebra en motiu del Dia de los Pioneros i de l’aniversari de la Unión de Jóvenes Comunistas (fundada el 4 d’abril de 1962), i hi trobem a ple de nens i adolescents ballant al ritme d’una discomòbil instal·lada al mig de la plaça (d’una forma molt sensual, per cert…).

Cuba, Dia de los Pioneros - Viatges Terraqüis

La Lourdes és un encant. Ella i el seu home, en Cecilio, ens lloguen una habitació i presten moltes atencions a la Gal·la. Des de la terrassa de dalt, podem veure un Círculo, l’equivalent a la Llar d’infants.

Cuba, Círculo - Viatges Terraqüis

Passejar pels carrers de Trinidad és transportar-se al segle XIX, època de màxima esplendor i declivi. A principis d’aquest segle, centenars de refugiats francesos fugits d’una revolta d’esclaus a Haití van crear petits centres sucrers, que en poques dècades van acumular moltes riqueses i van construir nombroses mansions d’estil colonial. Està considerada una de les ciutats colonials més intactes d’Amèrica, ja que el 1850 va quedar pràcticament abandonada després de les dues guerres d’independència, en les que es van cremar les plantacions de canya de sucre i ja no es van recuperar.

Caminant pels carrers de Trinidad ens tornem a trobar a l’Ainoa i a l’Unai, una parella de bascos molt macos que vam conèixer a l’allotjament de Viñales. Junts recorrem la zona que queda a l’oest de la Plaza Mayor, per carrers captivadors.

Al costat de Trinidad hi ha el Valle de los Ingenios, declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO i on s’hi poden veure les restes de nombroses explotacions de canya de sucre del segle XIX, que en aquella època eren explotades amb esclaus, que vivien miserablement. A través de la Lourdes, la propietària de l’allotjament, lloguem un taxi per uns 40 CUC (uns 35 €), i amb en Iobani visitem el Mirador de la Loma del Puerto, amb unes vistes panoràmiques de la vall; la Mancana Iznaga, on hi ha una torre de 44 metres d’altura amb unes vistes espectaculars, i que es va construir per vigilar els esclaus; San Isidro de los Destiladeros, un molí de sucre; i Sitio Guáimaro, construït pel català de Mataró José Mariano Borrell, que va fer fortuna a Cuba fins a convertir-se en el segon home més ric de l’illa, a costa d’explotar esclaus a les seves plantacions i de casar-se amb una dona amb una gran fortuna. Les parets de la casa estan decorades amb frescos del pintor italià Dal’Agrio, i és l’única casa de Cuba que compta amb una cripta. La vida d’aquest home va acabar de forma tràgica, ja que va morir de les ferides que li va provocar un tret que li va fer un esclau, encarregat per la seva dona, que no li agradava que tingués fills amb 18 esclaves diferents…

4. SANTA CLARA

Per no marejar a la Gal·la amb un nou allotjament per una nit, anem i tornem de Santa Clara el mateix dia amb un autobús de Via Azul, una companyia que ofereix transport als turistes. Els autocars són xinesos, Yutong, i són més nous que els que tenen els cubans per desplaçar-se (tot i que ja comencen a ser una mica vells, i són molt inferiors als de Transgaviota, que vam utilitzar per anar de Viñales a Trinidad).

Marxem a dos quarts de vuit del matí de Trinidad i arribem a Santa Clara al cap de tres hores. Hem vingut a aquesta ciutat a seguir la pista del Che, ja que és aquí a on va guanyar definitivament la Revolució el 29 de desembre del 1958, i on descansen les seves restes.

La primera parada és el Conjunto Escultórico Comandante Ernesto Che Guevara, presidit per una estàtua del Che en un pedestal de 16 metres d’alçada amb la mítica frase Hasta la victoria Siempre. Entrem al mausoleu a on descansen les restes dels 38 guerrillers que van morir a la fallida revolució boliviana (les del Che i 16 combatents més es van recuperar d’una fossa comú secreta a Bolívia i es van depositar aquí el 1997), i que està plena de simbolismes: el terra de pedra per simbolitzar la fermesa dels seus ideals, i les parets de fusta i els voltants amb plantes típiques de la selva boliviana, fent referència a l’indret a on van ser assassinats. El museu, senzill però emotiu, conté instantànies de les diferents revolucions en les que va participar el famós guerriller, entre elles les d’Angola, i alguns dels objectes que el van acompanyar (pistoles, binocles, roba, etc.). Ja a l’exterior, i davant la Plaza de la Revolución, hi ha un mur de pedra a on es recorda el seu avanç de Sierra Maestra a la província de Las Villas.

Després ens dirigim al Monumento a la Toma del Tren Blindado, que és a on el Che, juntament amb 18 guerrillers més armats amb rifles i uns quants còctels Molotov, el 29 de desembre del 1958 va fer descarrilar un tren blindat. Transportava 350 soldats del dictador Fulgencio Batista i armament cap a l’Oriente per sufocar les revoltes que s’hi estaven produint. Amb només una hora i mitja, i contra tot pronòstic, van guanyar l’assalt i van guanyar definitivament la Revolució, ja que a continuació en Batista es va escapar amb un avió privat cap a la República Dominicana. Actualment s’hi poden veure alguns d’aquests vagons, amb l’explicació de l’assalt, així com l’excavadora que van utilitzar per moure les vies del tren.

Ja per últim, veiem l’estàtua Che i Niño, davant l’Oficina del PCC (Partido Comunista de Cuba), que simbolitza la següent generació, i en la que hi ha detalls de la seva vida.

Preguntem a unes senyores on podem dinar i ens aconsellen el Sabore Arte, un restaurant local en el que arribem famèlics i assedegats, i a on gaudim enormement de plats típics locals. Ara sí que podem tornar cap a Trinidad havent arrodonit un dia viatjant per la història.

Ha arribat el moment de viatjar fins a Oriente, a Santiago de Cuba, en un trajecte de 13 hores i mitja amb un autobús de Via Azul. Som-hi!

També et pot interessar

No Comments

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de nostra política de cookies (clica el link per a més informació). ACEPTAR

Aviso de cookies